Manifest de V de  Vivenda.   Fa menys de 10 anys començà en aquest país una espiral immobiliària, culpable que estiguem aquí, al carrer i sense casa.

El procés bombollista:

– Tres factors econòmics desvien grans quantitats de diner al mercat immobiliari (de les nostres butxaques a les dels especuladors): Els interessos bancaris baixos, la entrada del euro, la punxada de les tecnològiques.
– Augmenta la demanda. Pugen els preus. Això atrau més inversors, que s’uneixen al baby boom en la recerca de pis. Altra vegada més demanda i preus més elevats.
– La pujada és constant, un 15% anual.
– Es desencadena la psicosis col•lectiva del “compro avui, perquè demà serà pitjor”.
– El ciutadà assumeix hipoteques desesperades a 30, 40 o 50 anys.
– Comença un complot polític, econòmic i financer que accelera un procés bombollista, que sorprèn fins i tot als nostres veïns europeus.

Però aquí ningú parla de bombolla. Tots callen.

– Callen els polítics. Donen aire a la bombolla que permet que els ajuntaments es financin venent sòl públic i que els nostres presidents es vanagloriïn de la Espanya que creix més que la mitjana europea. No diuen que en aquest país no hi ha I+D, que només posem maons. Callen quan s’ha de dir que Espanya absorbeix el 80% del crèdit interbancari europeu i donen aire a la bombolla amb mesures que penalitzen el lloguer, com el decret Boyer. Ells, culpables, prefereixen que comprem, perquè la construcció sosté el país.
– Callen les entitats financeres. Ens col•loquen hipoteques monstruoses, inamortitzables, que unides a una feina precària, són l’esclavisme legal del segle XXI. En els últims 4 anys, les empreses de crèdits ràpids han triplicat els seus clients i la meitat de les empreses creades a Espanya estan relacionades amb l’habitatge.
– Callen els mitjans de comunicació comprats i ens obliguen a llegir en la premsa estrangera titulars amenaçants sobre la nostra volàtil situació econòmica mentre ells es limiten a repetir-nos que l’habitatge mai baixa i que “España va bien”.

Article del Diputat i Alcalde de Banyoles Pere Bosch (Bloc ).

El passat dimecres, el Parlament de Catalunya va admetre a tràmit, per unanimitat, la nova Llei de Serveis Socials. Es tracta, podem dir-ho de bon principi, d'un projecte en el que ERC ha tingut un paper fonamental des de la seva responsabilitat al capdavant de la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania (abans, de Benestar Social). I aquest paper s'ha concretat en dues persones: d'una banda, l'Hble. Anna Simó que, entre molts altres mèrits, va dedicar una bona part dels seus esforços a bastir un projecte que dibuixa un horitzó d'ambició que va molt més enllà d'una legislatura, del dia a dia. L'altra protagonista ha estat l'actual Consellera, l'Hble. Carme Capdevila, que va participar activament en l'anterior tramitació de la llei, que té un coneixement notable de l'àmbit que desenvolupa, que ha recollit el testimoni i que, de ben segur, el farà arribar, una vegada aprovada, a la ciutadania.

Aquest projecte de llei ha estat, a més a més, fruit d'un ampli consens. Hem de reconèixer, en aquest sentit, la tasca de totes aquelles persones i entitats que, amb els seus suggeriments i les seves aportacions s'han fet seva aquesta llei i ens han fet sentir la seva necessitat: han estat moltes les associacions, agents socials o particulars que han participat, a través de l'antiga Comissió de Política Social o de múltiples actes arreu del país, en la seva gestació. El Govern ha aprovat la normativa després d'un ampli i sistemàtic procés participatiu (s'han difós més de 4000 exemplars i s'han recollit més de 1200 folis d'esmenes i aportacions), en el qual s'ha intentat assolir el màxim consens possible amb els principals agents dels serveis socials de Catalunya. Tot sovint es retreu que el Parlament i els responsables públics vivim allunyats de les preocupacions quotidianes de la gent; el projecte de Llei de Serveis Socials és, ben contràriament, un baròmetre precís de les necessitats més fonamentals de la ciutadania.

Laia Sànchez. La manifestació del 18 de febrer del 2006, ara fa un any, ha marcat una fita no sols en la conjuntura política del seu moment sinó en la pròpia valoració del país i el catalanisme.

Ha tingut diverses lectures, és ben cert: que si era una manifestació sobretot contra el PP i contra els atacs a Catalunya, que no es va traduir en el resultats del referèndum del  18 de juny sobre l'Estatut, que s'hauria d'haver fet abans i amb més unitat política... en podem discutir  tan com volguem.  Però dues coses són segures: és una de les manifestacions més grans que es recorden de la història de Barcelona (de 700.000 persones un milió) i hi ha un abans i un després de la manifestació del 18 de febrer convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir.

Abans de la "mani" sempre es sentien com una remor recurrent les veus pessimistes que deien: "el país és prim", "la gent es queda a casa" i altres per l'estil. I es va demostrar que no era cert: el país és viu, es va engreixant, hi ha gruix de país!

Us  adjuntem un vídeo  que es pot trobar al Youtube, n'hi ha diversos sobre la manifestació.

 Un any després el poble encara és més viu, l'optimisme és aquí.

Article de Dani Mallèn (Bloc ). Dels diferents resultats als Països Catalans obtinguts al referèndum sobre la Constitució Europea vaig extreure una conclusió personal que potser algú comparteix: existeix al nostre país un europeisme irreflexiu, gairebé dogmàtic, que ens impedeix participar correctament al procés de construcció d’Europa.

Em vaig alegrar sincerament quan l’Estat Francès i Holanda digueren “no” en referèndum al tractat constitucional europeu. Aquesta negativa, demostrava més europeisme que qualsevol altre posició. Sota quins criteris es pot argumentar això? És, al meu parer, una pregunta relativament senzilla de contestar.

El compromís amb la construcció europea és, per davant de tot, un compromís amb un projecte bàsicament polític. La lògica que segueix actualment Europa queda molt lluny dels seus objectius: defensar la pau, els drets individuals i col·lectius, la solidaritat entre rics i pobres...

La pèrdua d’aquests horitzons buida de sentit el projecte i pot portar a molts a declarar-se euroescèptics, la qual cosa no és dolenta en sí mateixa. Els francesos ho són doncs, van negar el seu suport a un tractat constitucional que no complia les seves expectatives. L’experiència a l’estat espanyol recomana no donar validesa a cap llosa jurídica defectuosa doncs, és complicat que després ens la puguem treure de sobre. Citant Mireia Llobera, professora de la Universitat Pompeu Fabra: els francesos es negaren a sacrificar-se a l’altar del lliure mercat.