Segon article, el primer també es troba a Socialcat, de Dani Mallén (veure bloc ) sobre l'Estratègia independentista.

És just afirmar que a hores d’ara l’independentisme es troba en un moment de desorientació. D’aquí neixen els debats estratègics que, majoritàriament en forma d’articles a la premsa o a pàgines web personals, han sorgit durant els darrers mesos.

Parlar en clau de moviment implica reconèixer com imprescindible un espai que sobrepassi les fronteres dels partits polítics. No es tracta d’un matís, és una característica fonamental per definir les línies de treball de l’independentisme.

Optar per l’articulació d’una coalició promotora constituïda per organitzacions, entitats i agents polítics de classes diverses, malauradament no és un descobriment nou. Les diferents famílies polítiques de l’estatalisme s’enriqueixen i reforcen a partir del seu entorn. Com a exemples podem destacar la relació entre el grup PRISA i el PSOE o entre certs ambients de l’alta judicatura espanyola i el PP. Qui no ho vulgui veure ha d’anar urgentment a l’oculista i qui dirigeixi l’independentisme per un altre camí ens estarà fent perdre el temps.

Seguir articulant un moviment independentista és una de les principals receptes que cal aplicar i un dels eixos sobre el que articular debats. El conflicte entre els estats i la nació catalana no entrarà en una fase de resolució democràtica fins que aquest moviment no sigui capaç de mobilitzar la majoria de la població en favor del seu dret a decidir lliurement el futur.

Un dels textos clàssics de l'independentisme és aquest d'en Pep Guia, publicat originalment a L'Espill, núm. 13/14 (primavera/estiu 1982), p. 87-94]

El paper que han jugat o juguen les diferents classes socials en la formació d'una nació és un dels punts més foscos i controvertits entre els marxistes, els quals no són lliures, la majoria de les vegades, d'apriorismes nacionalistes adquirits a l'escola de l'Estat o del Partit. Generalment, no s'hi entra net d'influències nacionals 1 en aquest tema i, en conseqüència, l'anàlisi se'n ressenteix, ara dels prejudicis arrelats, generació rere generació, per obra de la constant pressió ideològica dominant, ara de les fidelitats, individuals o partidistes, a una tradició xovinista d'Estat, a dintre del marxisme, iniciada en la pràctica pels anys vint a la Unió Soviètica i denunciada per Lenin 2 quan ja, malalt, no tenia cap possibilitat d'intervenció política.

L'estructuració nacional d'una comunitat, en tant que vertebració d'un conjunt de factors primaris (geogràfics, antropològics, lingüístics...) fins a l'assoliment del nivell de coherència i d'especificitat per a produir una cultura nacional i la consciència corresponent, és un procés històric que, òbviament, no s'esdevé al marge de la lluita de classes. Lluita de classes que cal considerar i analitzar no sols al si de la comunitat (nacional) en qüestió, sinó també en les seues vinculacions internacionals, sobretot pel que fa a les classes dominants, internacionalistes avant la lettre. Cap marxista no pot defugir una explicació de classe en relació a la formació d'una nació. Ara, una cosa és esbrinar històricament les actituds envers una determinada comunitat (nacional) de les classes socials que hi conviuen (en lluita), i una altra cosa ben diferent és voler fer dependent la formació nacional de la voluntat conscient --és a dir: política-- d'una classe dirigent (socialment) en la seua lluita per esdevenir classe dominant (políticament).

Publiquem aquest article de l'escriptor desaparegut fa més de 20 anys, Xavier Romeu (biografia) aparegut a Lluita núm 177 del juny del 1979. Cal no perdre els referents. Va escriure molt sobre marxisme i qüestió nacional; la seva obra literària conté entre altres Breu diccionari ideològic (1976) i el Diccionari Barcanova de la Llengua Catalana (1983). La seva obra teatral comprén Els mites de Bagot (1968), Alícia en terra de meravelles (1972), Estat d'emergència (1972) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971, amb Maria Aurèlia Capmany). El 1976 publicà La mort en punt, i el 1979, Ascendent Escorpió, i, ja dins del col·lectiu Ofèlia Dracs, el recull de contes Deu pometes té el pomer(1980).

L'article:  

Darrerament ha aparegut una quantitat enorme de llibres referits al fet nacional, a part de les múltiples referències a la premsa en general i, no cal dir-ho, a la política. En són una mostra: els Quaderns d'Alliberament i la col·lecció "Alliberament", d'Edicions la Magrana; el primer número de Taula de Canvi duia com a títol genèric Marxisme, estat i qüestió nacional; el número 3 de la mateixa revista recull algunes ponències i comunicacions de les "Jornades de debat sobre els Països Catalans", que, íntegrament, són recollides al llibre Debat sobre els Països Catalans; revistes teòriques no catalanes han dedicat número monogràfics al nacionalisme: "Asalto al centralismo" (Avance/Intervención, juny de 1976), "Autonomías: un siglo de lucha" (abril de 1978, Historia 16); hi ha la publicació d'algunes ponències del "Primer encontre de Ciències Socials dels Països Catalans"; el llibre d'I. Tubella i E. Vinyamata Les nacions de l'Europa capitalista, traduccions de les obres dels clàssics del marxisme: El marxismo y la cuestión nacional (Avance, 1976), els llibres d'Anthony D. Smith, Borokhov, Rodinson, Sergio Salvi, Letamendía. Darrerament, dos llibres teòrics d'autors catalans: Lingüística i qüestió nacional, de Sebastià Serrano, i Per l'alliberament nacional i de classe, de Josep Ferrer. I no parlarem de la quantitat de publicacions que intenten reconstruir la nostra història. I el rescat dels nostres clàssics: El nacionalisme, de Rovira i Virgili; La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba; Lo Catalanisme, de V. Almirall; Els moviments d'emancipació nacional, d'Andreu Nin; Socialisme i qüestió nacional, que aplega textos de Joan Comorera. Entre molts altres. Etcètera.

Ja sé que aquest preàmbul és llarg. Potser excessiu. He cregut, però, que valia la pena de fer aquesta "demostració de força". Perquè aquest esclat literari és una conseqüència de l'esclat del nacionalisme, o de simple nacionologia, que registrem a casa nostra i que es registra a la majoria de nacions oprimides del nostre Occident.

Com s'ha produït aquest esclat nacionalista? Per què s'ha produït amb una força tan puixant a les nacions oprimides per l'estat espanyol? A l'Estat espanyol, l'articulació de diversos moviments clarament nacionalistes s'inicià a principis de la dècada dels seixantes. L'esclosió s'ha donat després de la mort del general Franco; però durant els darrers anys la lluita de reivindicació nacional i l'organització de les classes populars a l'entorn d'un projecte d'alliberament nacional i de classe -projectes embrionari, si ho voleu, i, sobretot, manipulat per la dreta i absorbit per l'esquerra espanyolista, però projecte ben real- ja es començava a perfilar. D'aquí, per exemple, les grans manifestacions dels 11 de setembre del 1976 i 1977 al Principat de Catalunya, dels 9 d'octubre del 1977 i 1978 (concentració a la plaça de bous de València) al País Valencià; en menor grau, les manifestacions del 30 d'octubre de 1977 i el 30 de desembre de 1978 a la Ciutat de Mallorca; d'aquí, també, la manifestació del 8 de febrer de 1976 a Barcelona, per l'estatut d'autonomia. I d'aquí, és clar, la gran quantitat de literatura sobre la qüestió, a la qual m'he referit al primer paràgraf.

La Plataforma per la Llengua acaba d'editar una guia d'acollida lingüística molt interessant.  Us el podeu baixar des d'aquí .

A més de cara a la Diada de Sant Jordi, la Plataforma per la Llengua, prepara un manifest amb una vintena d'entitats d'immigrants amb el títol "El Català, llengua comuna" (llegiu-lo ). Ja l'any anterior va començar una bona feina en el sentit de donar contingut a la Llengua com a espai de trobada, acollida i comunicació amb el manifest "En Català, trenquem murs i obrim fronteres".

Us incloem la presentació de la Guia a càrrec del periodista Antoni Bassas.

"Probablement molts catalanoparlants ignorin que a Catalunya s’està produint un
fenomen espectacular. I diàriament. Això sí, de manera discreta. Milers i milers de
nens i nenes arribats de l’Amèrica Llatina, del Magrib, de l’Àfrica Negra, de Pakistan
i de no sé quants llocs llunyans més, estan aprenent a parlar i escriure en català.
Repeteixo, milers i milers. Han arribat amb les seves famílies on parlen urdú,
amazic, àrab o castellà, i cada dia aprenen una dotzena de paraules noves. Jo he
vist els més grans estudiar en català filosofia, química o història d’Espanya.

He ajudat una noia paquistanesa a fer el resum d’uns contes de Pere Calders.
Calders és ideal: està ple de paraules genuïnes com “colla” o “amoïnar-se”, i
d’expressions com “el pa que s’hi dona” o “el carro pel pedregar”. La noia me’n
preguntava el sentit, jo li ho aclaria, mentre em permetia dir-li coses del tipus
“xamfrà és important” o “damisel·la deixa-ho estar”. A vegades llegia intentant
comprendre cada paraula, perdia el fil de l’argument. “Però ara qui parla?” em
deia. Quan copsava la trama, somreia. Exactament igual que vostè o jo llegint
Calders, amb la diferència que la noia va néixer a un vuit mil kilòmetres d’aquí.

M’ imagino quantes hores de feina de mestres i professors hi ha al darrera d’aquell
acte de comprensió lectora. I valoro extraordinàriament la feina que estan fent a
les aules d’acollida i a l’ensenyament reglat. Una bona part del futur del país està
a les seves mans. Fa 50 o 60 anys, quan la primera onada immigratòria, Catalunya
estava segrestada. L’acollida es va fer als carrers, a les oficines i fàbriques, a les
escales de veïns, però no les aules. M’atreviria a demanar als docents que no
defallissin, al Govern que no deixi de dotar aquesta feina de tota mena de mitjans.
I a la societat, que reconegui la feina dels que treballen en l’acollida, amb tot el
respecte que es mereix, o sigui parlant sempre, arreu i amb tothom en català"