|
Per un estat català del benestar. |
|
|
|
|
 Article de Camil Ros
Aquesta tardor el debat sobre l'estratègia de l'independentisme estarà a debat intern i també de portades als mitjans de comunicació, buscant aquests darrers la morbositat de l'enfrontament, incidint especialment en allò que enfronta més que en allò que uneix.
El camí de l'independentisme ve de lluny hi ha arribat lluny: l'any 1992 -en les eleccions- és el primer cop que un partit aposta decididament per la via parlamentaria cap a la independència, de llavors fins ara han passat 15 anys. En els iniciïs d'aquests 15 anys dialècticament tot era més fàcil, el paper era d'oposició arreu -excepte en algunes alcaldies molt puntuals- passat els anys cada cop la capacitat de govern a anat creixent fins el moment actual, des del 1975 Esquerra no havia tingut tanta incidència política, tant a Catalunya i la resta del Països Catalans com a Espanya.
Aquest creixement electoral i de base social, ha estat gràcies a la capacitat de sumar -any rere any- del projecte d'esquerra nacional de situar l'aspiració a la plena llibertat nacional com l'element clau per aconseguir la justícia social, tant abans com després d'aconseguir l'alliberament nacional. El que s'ha vingut anomenar el fil roig de la independència, o com construir un estat català del benestar.
És avui, en un moment en que el cim està més a prop que mai en la nostra història recent, que es pot fer una debat reflexiu, propositiu tot buscant el consens de com continuem el camí al cim de l'estat català del benestar. El important és no cometre, un altre cop, els errors de la formula de l'independentisme per debatre: una cursa per la puresa ideològica + la veritat absoluta + la manca autocrítica + barrejar el debat polític amb les aspiracions personals -tant dels crítics com dels que manen- + plantejar el debat de guanyadors i perdedors, mai de consensos = els resultats finals dels anys 80 i 90 ja són per tots coneguts. Escric aquesta formula des de l'autocrítica, ja que durant els anys 90 com la immensa majoria d'independentistes d'esquerres i aplicat aquesta formula i la perspectiva del temps em diu que no porta enlloc: destrueïx més que construeïx.
El debat té que separar el polític dels canvis de persones, s'ha de centrar en trobar consensos i no en guanyar o perdre votacions, si hi han d'haver renovacions de persones no s'han de centrar en la depuració o en el rodillo oficial,... En conclusió, les organitzacions es fan grans i creixen des de les negociacions i els consensos, mai des dels blanc o negres. M'agradaria que aquest cop l'independentisme fos capaç de debatre tot el que s'hagi de debatre, de fer tota l'autocrítica que s'hagi de fer, renovar el que s'hagi de renovar, trobant l'equilibri del projecte i les seves persones,... i que el resultat fos que hem fet grans consensos que hem sumat més, per continuar el camí cap a l'Estat Català del Benestar, que està més a prop que mai.
|
