|
 Conferència del 28 de juny
"....i ara Esquerra té la missió d'alinear i enfortir les institucions i la
societat per preparar el proper embat amb l'Estat"
Bona nit,
El discurs de l'independentisme actual s'ha forjat al llarg de més de cent anys, però els elements claus, novedosos, i que el fan indestructible s'han produït en els darrers vint. I ho han fet possible dues persones que avui s'asseuen en els escons del Govern de Catalunya en nom del nostre partit.
El primer d'aquests elements innovadors va sorgir de multiplicitat de projectes de l'avui Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, com la Catalunya lliure de peatges, el concert econòmic o el diferencial de l'IPC català. Aquest discurs va donar una vessant pràctica al discurs històric de l'independentisme, de base essencialment cultural i
lingüística. A aquest element innovador incorporat a començaments dels noranta, l'actual vicepresident del Govern de Catalunya hi ha aportat, enla darrera dècada, una nova proposta que el fa inatacable. El 1998, a
Girona, sentíem per primera vegada a un Josep-Lluís Carod-Rovira
pronunciar allò que "per ser català no cal renunciar als orígens propis".
En aquell moment posava el fonament de l'independentisme cívic, obert
i integrador que ha permès incorporar milers de persones al nostre
projecte.
Avui el discurs de l'esquerra independentista es fonamenta en tres
pilars: el cultural i lingüístic; l'econòmic, i més pragmàtic; i el discurs
cívic, inclusiu i integrador. Tenim doncs, tres bons motius per tal que
ciutadans i ciutadanes catalans de tota la vida o arribats d'arreu del món
s'incorporin al projecte de la independència de Catalunya. Amb un
discurs que no té contraindicacions per que no va contra ningú, però que
vol a tothom.
Però ara cal definir, no amb discursos sinó en la praxi política, com serà
aquest país. Un país amb un urbanisme intel·ligent i de consens; amb
una economia innovadora i emprenedora; amb una societat capaç
d'integrar i incorporar als que arriben de fora; amb una administració
pública àgil, eficaç i transparent. Ens pertoca dibuixar, doncs, a la nostra
generació, quins són els pilars on volem construir el nou Estat català,
projecte al que cada dia s'hi suma més gent.
Per fer això he cregut que calia fer balanç d'aquests darrers anys. El
moment polític que viu Catalunya és complex, i ve determinat per una
contundent i alhora desencisadora falta de perspectiva política. Hi ha
una clara fatiga després de l'esforç que el país i Esquerra en particular
hem fet en tot el procés estatutari i un cert desassossec pel resultat final.
Una fatiga que cada cop ens pesarà més si comparem l'esforç i els
resultats obtinguts.
És evident que alguna cosa ha canviat en una part del país, la
desorientació no és patrimoni precisament dels independentistes, i no és
que ens en alegrem de la desfeta, l'experiència ens ha ensenyat
sobradament que aquell axioma tan poc constructiu del "com pitjor,
millor", no només no funciona sinó que és contraproduent per a la
construcció nacional. Però és evident que el discurs federalista, i si se'm
permet l'autonomista, és a dir, la majoria de l'electorat catalanista i per
extensió de la societat catalana que el sustenta, ha quedat tocat per
l'actitud contrària de bona part de la societat espanyola i de les seves
institucions. No cal dir que hi ha hagut excepcions, però aquesta vegada,
a diferència de la lluita contra el franquisme i fins i tot la transició, les
complicitats de la societat espanyola han estat mínimes per no dir
contades amb els dits de la mà.
Diguem-ho clar, des dels anys trenta no s'havia produït una campanya
tan salvatge i frontal contra Catalunya i la seva gent per part de tot
l'entramat oficial i social de l'Estat i la nació espanyola. Potser encara
no ha passat prou temps, però a mesura que anem guanyant distància i
posem temps entremig, anirà creixent la consciència de la campanya
brutal desfermada contra Catalunya. Campanya que tindrà seqüeles i
conseqüències a mig i a llarg termini.
Deia que la desorientació i un cert sentiment d'oportunitat perduda són
els elements determinants de l'actual moment polític; deia també que la
falta de perspectiva o horitzó nacional pot esdevenir un element de
desmobilització i desinterès no només per aquells sectors més
nacionalment conscients sinó també per tots aquells que en l'estricte
reformisme han vist frustrades les seves expectatives.
Davant d'aquest panorama es fa necessari un reposicionament
d'Esquerra per reprendre la iniciativa política. Dit amb tota la modèstia,
hem pogut constatar en aquests darrers anys que Catalunya ha estat
capaç d'albirar noves fites i d'avançar quan Esquerra ha generat noves
propostes i objectius nacionals. Es fa necessari, doncs, un nou
enfocament davant la nova situació.
Avui, aquí, intentaré respondre a alguns dels interrogants que sovint
molts ciutadans es plantegen i que molts militants, votants i dirigents
d'Esquerra es fan. Algunes d'aquestes preguntes potser encara no tenen
una resposta concisa, clara i definida, però tenim l'obligació de donar-hi
solucions, en plural perquè potser n'hi ha més d'una; potser Esquerra o
jo mateix no tenim la solució, però com ha estat fins ara, Catalunya es
mourà si Esquerra es mou.
Es fa necessari repassar ràpidament què ha passat en aquests darrers dos
anys per poder entendre què ha passat, què ens ha passat?
Ha passat un any de l'entrada en vigor del nou Estatut i és hora de fer
balanç de tot el procés de discussió i elaboració del text i el seu resultat
final. La primera pregunta que a hores d'ara algú ha de respondre, en clau
de passat sí, però essencial per entendre on som i què ens està passant.
Què no repetiríem avui si tornéssim a començar tot el procés
estatutari?
Dit d'una altra manera: què faríem diferent o, simplement, què no
faríem?
No es tracta d'instal·lar-se en la ucronia. És més, defensaré sempre
l'oportunitat d'haver plantejat aquell debat i aquella proposta. Semblava
que l'acumulació de forces de la societat era prou gran com per assumir
aquell pas; la necessitat de dotar el país de més poder, de més recursos i
de capacitat de negociació era, és, fins i tot superior a aquestes forces.
La conjuntura política catalana, i l'espanyola, que nosaltres mateixos
vam ajudar a crear també era favorable després de molts anys. Un partit
socialista al Govern de Catalunya que no podia defugir el nou escenari i
una Convergència a l'oposició que tampoc podia restar-ne al marge.
Però sobretot un nou govern espanyol amb president espanyol que es va
comprometre a donar suport al text resultant del Parlament de
Catalunya.
On va raure el problema, doncs, si hi havia condicions prou bones per
fer-ho, amb un govern espanyol que es comprometia a la reforma i amb
l'assoliment d' un consens prou ampli a Catalunya?
Ens enganyaríem si penséssim que tota la culpa és del Madrid dels
Ministeris porucs de perdre poder de decisió i, si se'm permet,
d'adjudicació/contractació; o d'un Partit Popular que sense cap tipus
d'escrúpol utilitza a Catalunya com a ariet per soscavar la credibilitat
del Govern Zapatero, o d'alguns barons del PSOE, i no només del sud,
que van assetjar la presidència del Govern espanyol.
El catalanisme ja era conscient de les dificultats amb les quals toparíem,
potser ingenus de nosaltres no n'esperàvem tantes i com deia al
començament algunes complicitats van brillar per la seva absència.
Amb tot això ja hi hem de comptar de per vida, sempre serà així, mentre
Catalunya representi el 20% del PIB, i bona part de la seva base
emprenedora i a més a més disposi d'una cultura i llengua nacionals.
No, els problemes, inconvenients i dificultats provinents de l'exterior hi
són des del 1707, amb la primera derrota -la d'Almansa- ara fa trescents
anys, i perduraran fins que el nostre país no n'esdevingui
independent. El problema que cal solucionar, que cal atendre, és
l'intern, els errors del catalanisme, del nacionalisme i de
l'independentisme. Errors de la política catalana i debilitats de la
societat catalana.
I crec que seré just i autocrític si començo per la classe política catalana
com a principal actor de la desfeta.
Durant més de dos anys el tacticisme ha estat el principal enemic dels
partits catalans. Tothom jugava amb l'Estatut com a instrument de
desgast del contrari; i en algun cas com el del PSC, de desgast i pugna
interna entre el president Maragall i el seu propi partit i, també en menor
mesura, entre els lideratges de CDC i UDC. Per no parlar de
l'irresponsable desgast que el PP va sotmetre a Catalunya amb la
finalitat d'erosionar el Govern espanyol.
Però el tacticisme no va poder impedir un acord molt potent el 30 de
setembre, que pocs dies després el PSC anunciava que esmenaria i que
finalment va ser desnaturalitzat per complert en l'acord del 21 de gener
de 2007 a la Moncloa entre el senyor Mas i el senyor Rodríguez
Zapatero.
A la cuneta hi va quedar l'esperança d'una ciutadania que va veure que
quan s'acabava la il·lusió arribaven els il·lusionistes. Il·lusionistes que
en una campanya acrítica per aprovar el nou Estatut català, fos com fos,
van optar per prescindir dels objectius pels quals havien iniciat aquest
camí:
Més poder, més recursos, més capacitat de negociació
Mentre el PSC no volia incomodar el PSOE, la presidència de la
Moncloa era més important que el salt que es demanava per Catalunya,
CiU promovia una barata: canvio Estatut per una presidència de la
Generalitat passant per Moncloa.
No vull passar per alt els errors d'Esquerra. També hi tenim la nostra
part. Però també és just afirmar que si algú va empènyer amb
generositat, sabent estar al seu lloc, i fent possible l'acord del 30 de
setembre va ser Esquerra. Diguem-ho nosaltres perquè Esquerra no té ni
manifassers ni pamfletaires al dictat que reescriguin la història. L'error,
doncs: el dubte i la incapacitat de maniobra amb seguretat i claredat.
Tancat l'acord Mas-ZP, i amb la sortida de milers de catalans i catalanes
sota l'eslògan "Som un nació" el 18 de febrer, allí Esquerra havia de
deixar clara la seva postura i no seguir negociant malgrat que el mal ja
estava fet!
En conclusió, el tactisme i la utilització de l'Estatut per a altres fins ha
estat un greu error dels partits catalans que hem pagat car.
Si mirem més enllà dels partits, què hi tenim? Doncs un autèntic tòtem
de la nostra transició i del que a vegades sembla que enyorem de
l'antifranquisme: la societat. La societat que anomenem civil.
On va ser? Com va jugar? Tret del coratge de la Comissió per la
Dignitat en campanyes com la del retorn dels papers de Salamanca i,
segurament, de la incansable tasca de la Plataforma pel Dret de Decidir
entre d'altres, hem trobat a faltar l'alè d'entitats i institucions en els
moments clau. Una lliçó clara i concisa: no podem tornar a afrontar
situacions límit amb l'Estat si darrere, al costat o al davant de les
institucions polítiques no hi ha un entramat civil proactiu i mobilitzador.
Fem-nos una pregunta clara i concisa: el senyor Mas hagués negociat
pel seu compte i a risc de tots, d'esquenes del Parlament i la societat,
amb una societat civil catalana forta i mobilitzada? Ho dubto. No estic
desplaçant les responsabilitats a totes aquelles entitats i institucions
civils que malden per fer un país millor, una comunitat de persones
millors, ans al contrari, assenyalo la debilitat d'aquesta estructura tan
necessària per una nació que no disposa d'un estat.
Dins d'aquesta societat civil hi trobarem la tercera de les debilitats
internes que van minar la capacitat de negociació amb Madrid.
I el tercer problema de casa nostra, més enllà del tacticisme dels partits,
de la debilitat de la societat civil organitzada, és la feblesa de la nostra
classe econòmica dirigent.
L'envit de l'Estatut ha deixat al descobert el grau de dependència
comercial de l'economia catalana del mercat espanyol i dels instruments
que el fan possible, perquè com hem pogut comprovar aquest de lliure
ben poc, el mercat espanyol no es regeix per l'oferta i la demanda sinó
que hi han altres factors que distorsionen, més que qualsevol altre país,
les regles del joc. I sóc dels que creu que un mercat com l'espanyol és
important per Catalunya però també ho són per a nosaltres els altres
mercat. La creença d'una economia oberta i deixada al mecanisme de la
mà invisible del mercat va saltar pels aires quan van venir les primeres
campanyes de boicot. Campanya que no fou una novetat i que ja compte
amb precedents que es perden en el temps.
El temps va voler que coincidissin dues propostes que d'origen distints i
àmbits distants modificaven el model unipolar espanyol: l'Estatut i
l'OPA de Gas Natural a Endesa.
En una reunió amb directius del grup financer català que participa
d'aquest grup energètic vaig manifestar el meu pessimisme sobre
l'operació política i alhora sobre la financera. Recordo que algú va
deixar clar que les dues alhora no podien ser i que vist el calat de
l'operació energètica, que era d'escala planetària, quedava clar quina era
la seva prioritat.
Al final vam tenir un Estatut retallat i encorsetat, però l'operació
financera no va sortir.
La simple disjuntiva, lògica i comprensible en aquell moment, ja dóna
compta de la debilitat dels grups catalans, no sols per la falta d'un
mercat lliure, sinó per l'alt grau de susceptibilitat del govern espanyol i
d'altres institucions com el poder judicial , davant la pressió dels grups
d'interès de la capital de l'estat.
Ja tenim, doncs, una altra debilitat del nostre model. La incipient però
encara baixa internacionalització de la nostra economia ens fa més
vulnerables davant de decisions arbitraries que res tenen a veure amb el
mercat.
Hem d'afegir-hi un quart problema, que ens ha debilitat durant tot el
procés de negociació i elaboració, i que sovint obviem o hi passem de
puntetes: la desafecció d'una part de la societat catalana cap els
problemes del país.
Dit d'una altra a manera, les informacions de les demandes d'un millor
sostre d'autogovern i la socialització d'aquesta informació no pot venir, no
ha vingut, ni vindrà de la mà de mitjans de comunicació fets i pensats des
de la capital de l'Estat. El prisma és un altre i des d'allí s'ha explicat la
voluntat del Parlament del 30 de setembre com un escac permanent a una
certa idea d'Espanya. Això ha comportat reaccions contra el procés, que ha
estat minoritàries, perquè si alguna cosa ha imperat ha estat el desinterès i
si se'm permet dir la desvinculació.
És un dels arguments que encara potser no han desenvolupat prou els
autors intel·lectuals del nou partit que avui ocupa tres escons al grup mixt
del Parlament de Catalunya. Catalunya està obligada a finançar la resta de
l'Estat perquè molts catalans hi tenen les seves arrels, les seves referències
sentimentals i la seva connexió amb la realitat . Argument fals i trampós,
perquè el que ens ha de preocupar són les actuals generacions de catalans.
Però aquesta idea no és nova, és antiga i ha cimenta el desarrelament.
Si aquest allunyament, desafecció o indiferència, dels que per raons
culturals, lingüístiques o d'origen que no han participat del procés, hi
afegim els que si bé inicialment van encoratjar-se i es van anar
desinflant a mesura que el procés s'embarrancava cada cop més,
tindrem una explicació senzilla de l'alta abstenció en el referèndum.
Vet aquí doncs, un nou problema que ha acabat amb una alta abstenció
al Referèndum d'aprovació de l'Estatut i en el cicle polític. Una situació
que no deixa de ser un problema de bloqueig de qualsevol nou intent a
l'hora d'assolir un millor estadi de sobirania.
Vistes les debilitats ens haurem de preguntar què hem de fer a partir d'ara,
dit d'una altra manera:
Què ha de fer Esquerra per generar una nova dinàmica que ens porti a
la sobirania?
La immersió que hem fet en aquests 2 darrers anys ens ha servit per tenir
clar que difícilment tindrem una altra oportunitat a curt o mitjà termini si
no resolem les debilitats estructurals del sistema polític i de les institucions
socials i econòmiques de Catalunya.
El que no seria precisament un encert es tornar a reiniciar un procés de
reforma política ara a curt termini. Dic i amb majúscules que seria un
ERROR perquè, com deia, cap de les causes que han debilitat la causa
catalana davant Madrid han estat resoltes.
És més, tenim un Estatut que no podem abandonar pensant que ja està tot
superat. Ans al contrari hem d'analitzar tot el marge que ens pot donar per
cimentar una nova base de negociació, però aquesta vegada de caràcter
bilateral: Ho diré d'una altra manera, l'actual Estatut, malgrat que no ho
diu: ens impedeix una negociació del model de finançament que posi
damunt de la taula una proposta que ens faci avançar cap al concert
econòmic? No. És tant genèric que no impedeix una nova fita, malgrat que
tampoc garanteix un avenç en la disminució del desequilibri fiscal.
El text estatutari final ens dona poca capacitat de negociació, tornem estar
depenent com durant 25 anys de conjuntures parlamentaries a Madrid i
actes "de generositat" dels governs espanyols. En contraposició aquesta
incapacitat o limitació estatutària què tenim? El país i la gent.
Esquerra ha d'assumir el nou Estatut, com hem reconegut sempre malgrat
la nostra actitud crítica, ja que és el que va aprovar el poble de Catalunya,
però assumir-lo no vol dir renunciar anar més enllà. I és que en alguns
aspectes, l'Estatut, el nou, ja s'ha fet petit, s'ha encongit, sinó només cal fer
cop ull a tot el debat sobre l'aeroport del Prat. I com alguns dels més crítics
amb el procés estatutari han fet acte de presència en actes a favor d'un
aeroport sota tutela catalana. Més val tard que mai, siguem positius.
Una postura acomodatícia podria pensar que si els governs de Jordi Pujol
van estar més de 20 anys per desenvolupar l'Estatut del 79, ara no hem de
tenir pressa, si encara no portem un any. Crec que pensar així és un error.
La pressa és directament proporcional a les necessitats de Catalunya alhora
d'afrontar els reptes que com a societat europea tenim: immigració,
globalització, deslocalització, societat del coneixement, falta d'aigua i
energia.
Vistes a vol d'ocell les necessitats i un nou punt de partida, i gens disposat
a fer salts al buit que més enllà de proclames abrandades sobre la sobirania,
allò que crec que ha de fer Esquerra és resoldre aquelles debilitats que
tenim com a país i que em dificulten l'envit amb el govern espanyol. Si ho
volem dir d'una altra manera, tot allò que ens fa febles en la taula de
negociació. Deia fa un moment que davant l'Estat espanyol podem
confrontar-hi el país i la gent, però això vol dir enfortir-nos, fer-nos més
forts i implicar-hi a tothom.
Quin altre error podríem fer ara?
Doncs esperar a veure que deixa anar el govern espanyol, aquest o el que
vindrà. Blau o roig, però espanyol.
Catalunya no pot estar esperant si s'inicia el traspàs de Rodalies, si s'està
disposat a parlar seriosament del Prat, o es desclassifiquen Reus o Girona,
o el nostre conseller d'Economia pot arrencar una bona proposta de
finançament, o... , i en el millor dels casos esperar a les eleccions
espanyoles i una vegada més difondre de la conjuntura o aritmètica
parlamentària. Sabent que qualsevol avenç per Catalunya desencadena totes
les fúries de l'espanyolisme.
És evident que cal seguir batallant, negociant, utilitzant tots els mecanismes
institucionals i civils perquè Catalunya disposi de tot això i més, però
mentrestant hem de reforçar i guarir tot allò que ens debilita. És un procés
dialèctic, si se'm permet; guanyarem força i capacitat de negociació si
superem les debilitats internes, i serem menys febles si assolim més poder
polític i marge de decisió. És el cercle virtuós si es vol, de reminiscències
futbolístiques. Ara per ara estem instal·lats en un altre cercle no
precisament positiu i la dialèctica és negativa, l'hem de trencar. Només el
trencarem si confiem amb nosaltres mateixos i ho podem superar si
comencem en el que podríem definir el front interior. Com deia seria un
gran error esperar que Madrid contribuirà a iniciar aquests cercle o si volen
cicle virtuós.
Tenim marge com a país i societat per establir espais de sobirania que ens
permeti fer un nou pas endavant? Rotundament, sí. Ens ho pot impedir
l'Estat? Si ho fem bé, rotundament no.
Vull concentrar-me, doncs, en dos àmbits transcendents pel nostre país que
l'esforç col·lectiu que hi puguem destinar pot ajudar a solucionar part dels
dèficits que apuntava al principi:
?? La llengua i la cultura catalanes com a eixos vertebradors del
país ?? La innovació i la internacionalització de la nostra economia.
Algú oportunament podria trobar a faltar, en aquesta doble vessant, la
necessitat d'una proposta social de caràcter més assistencialista i/o
redistributiu. No és l'objectiu d'aquesta conferència, l'aposta d'Esquerra
per un govern d'Entesa amb clara voluntat social ja determina un model de
societat de benestar i de cohesió social i alhora nacional. Aquest és
l'objectiu a 4 anys, i de la passada legislatura, garantir una escola pública
de qualitat i competitiva, salvaguardar el model de salut i avançar en la
política de l'autonomia personal i l'habitatge. Això és el que ha de fer el
govern català. Clar que amb més finançament i més inversions tot seria més
fàcil, més ràpid, si se'm permet més social. Un altre exemple de cercle
virtuós si es vol.
Ja hem definit que per avançar hem de guarir i superar debilitats, la
pregunta que ens hem de fer és com ho farem:
Com podem enfortir el país i la societat?
Quan em refereixo a llengua i cultura catalanes, no vull dir que el Govern
no faci el que ha de fer, sinó que com a partit polític tenim l'obligació de
definir un full de ruta per afrontar un dels moments més complexos pel
nostre devenir com a poble, diguem-ho amb una pregunta:
Podem aspirar a ser un poble independent quan entre el 40% o el
50% de la població catalana no coneix, no sap, no necessita la
llengua catalana i fins i tot una part no l'interessa?
És aquí quan apareix aquella tautologia que resa que potser si que
Catalunya serà independent però parlarà en castellà.
Jo ho he dit, és una tautologia, perquè la llengua i la cultura condicionen,
configuren un model de país. No és només un model de diferenciació és la
nostra idiosincràsia com a comunitat nacional.
I per tant, paga la pena treballar per reduir aquest percentatge? Crec que sí.
Ens podem refugiar pensant que la història ha estat injusta amb la nostra
llengua, en explicar el intent del genocidi del franquisme? En lamentar-nos
que la globalització en anglès i en castellà dificulta la normalització de la
nostra llengua? En refugiar-nos en el dolor de llengua?
És veritat que l'espanyolisme ha arribat a tal punt de desacomplexament
que es practica el negacionisme davant l'intent de genocidi cultural i
lingüístic. Talment com aquells que neguen l'holocaust. Hem de mirar
endavant, i mirar endavant vol dir ser capaços d'alinear tot allò que tenim a
les nostres mans perquè aquest milió de nous catalans, vegin en el català i
en el nostre model de país el millor.
Potser no varem arribar a temps en la immigració espanyola dels 60 i 70,
però ara no tenim excusa. I malgrat els esforços d'Ajuntaments, Consorcis
de Normalització, entitats com la Plataforma, Òmnium, ..., la sensació és
que no estem fent tot el que hem de fer.
L'estat espanyol i els seus instruments de poder ens poden impedir una
gran onada d'alfabetització en català, ens poden impedir l'augment de les
aules d'acollida, ens pot impedir si s'escau una nova Llei política
lingüística? No, però ens falta desfici, força, voluntat, la mateixa energia
que hi havia els anys setanta en la Represa nacional després de la dictadura
i en menor mesura durant els anys 80 amb la Crida a la Solidaritat. És una
il·lusió col·lectiva pensar que podem posar cent mil voluntaris per la
llengua cada any perquè en poc temps haguem nacionalitzat a aquests milió
de nous catalans? Crec que no, si volem podem.
Fixeu-vos la paraula, "nacionalitzar", això horroritzarà els partidaris de via
darwiniana per la desaparició del català, però quan la llengua i la cultura
espanyola disposen d'una potencia tan amplia i banal: televisió, Internet, ...,
un estat al seu servei, no podem fer cap concessió a l'ambigüitat.
Pot estar el senyor Piqué en contra de que una part de la energia del país
vaguin a l'ensenyament del català? Crec que no.
Pecant de realista, el debat ja no és immigració si, immigració no, aquest és
un fals debat, perquè ja són aquí i han vingut a viure-hi : el debat és volem
ser encara més minoritaris com a comunitat lingüística i cultural o volem
ampliar la nostra base de catalanoparlants. La postura més suïcida
nacionalment ens convida a instal·lar-nos en el debat essencialista o reactiu
davant la nostra realitat. Pot ser és còmode intel·lectualment però ineficaç
nacionalment. Atrinxerats en el fals debat sense sortir a jugar i a guanyar,
aquest model de globalització ens passarà per sobre, ens arrossegarà.
Dit d'una altra manera la Catalunya Pura és enemiga de la Catalunya lliure.
A vegades, és de justícia recordar aquells catalans que han vist com el país
que va guanyar el 1931 ha anat desapareixent. La derrota del 39, la
dictadura, l'allau migratori dels 60 i 70 d'origen espanyol i quan semblava
que assolíem una certa represa, arriba una nova onada, aquesta vegada
extracomunitària. És comprensible un cert desassossec nacional, però no
ens podem recloure en postures de rebuig a la realitat i pitjor encara
immobilistes.
La Catalunya pura, comporta la divisió de Catalunya que ens situaria en un
escenari de més debilitat i impediria qualsevol avenç per la Catalunya
lliure.
Fa prou des del govern per la llengua catalana? Evidentment que s'espera
més de nosaltres, més de la cultura, més de la creació d'un espai
comunicacional. Però això no vol dir que haguem de renunciar a la força de
la societat civil.
No hem de tenir por al que alguns anomenen guerra lingüística perquè
pitjor és la pau dels cementiris. Sembla que cada cop que s'intenta presevar
la llengua i la cultura catalanes s'amenaça amb el fantasma de la guerra
lingüística. Ens cal un rearmament intel·lectual capaç de deixar de perdre el
temps en batalles nominalistes. Com molt bé deia el President d'Esquerra,
en el cas de la Fira de Frankfurt hem fet allò que han fet tots els països
enviar-hi els seus abanderats de la cultura i la llengua nacional. Ni un minut
més en aquest fals debat, els catalans que escriuen en castellà, que fan
literatura castellana, si són conscients de la dificultat de la nostra llengua
nacional ho entenen. Els que no ho volen entendre és perquè abonen la tesis
darwinista, que el català com espècie menor desaparegui.
Hi ha qui ha volgut menystenir l'esforç que s'ha fet per impedir que es
malbaratés el model lingüístic de les nostres escoles, i hem fet més, hem
blindat el model d'immersió. Però queda clar que no n'hi ha prou.
Necessitem la participació del sector privat i necessitem consolidar un
espai comunicacional propi. I això comença amb el baròmetre de mitjans
que vàrem aprovar en l'anterior legislatura, semblarà poca cosa però és el
primer pas per crear un espai propi.
Això són les estructures d'estat, això són espais de sobirania. Blinden un
model i ens faciliten l'entrada a la globalització. Hi ha futur si fem el pas i
hi ha futur perquè malgrat tot la nostra llengua ha superat molts dels
entrebancs que ha patit. Hem d'estar orgullosos de l'esforç que fem com a
poble, som la cultura que malgrat dos estats, l'espanyol i el francès, ha
passat el Rubicó del segle XXI, el segle de la societat del coneixement. El
català ha entrat en l'era digital.
Però no n'hi ha prou i hem de fer més passos i sobretot hem de convèncer,
hem de garantir que la nostra llengua sigui el pal de paller de la integració.
Com deia, integració i inclusió ens acosten més a la Catalunya Lliure, la
divisió o la incomunicació o l'exclusió ens porten a la debilitat.
Internacionalització de la nostra economia
L'economia catalana, ha estat sempre l'antecedent de les distintes represes
o renaixences de la nostra cultura i consciència nacional, hem de ser
capaços de preparar un salt davant la incertesa que s'obre. Però sobretot de
trencar el bucle en el qual avui estem instal·lats. No podem fer el salt a la
nova economia, no podem competir millor en innovació, no podem atraure
inversió estrangera perquè ens falla allò imprescindible: el poder de decidir
i el finançament. No podem decidir en el context del mercat lliure sense
disposar d'infraestructures i empreses potents, empreses amb dimensió
suficient per sortir al món, i capacitat de recerca i mentrestant Madrid s'ha
fet gran. Com va dir molt encertadament el president Maragall. "Madrid se
n'ha anat". Han construït una megalòpolis capaç de competir amb la resta
del món occidental, ho ha fet utilitzant impúdicament tots els ressort d'estat
i res en podem esperar a Catalunya. I això no vol dir, repeteixo, que
haguem de renunciar a aconseguir tot allò que ens és imprescindible:
aeroports, ports, rodalies, centres de recerca, ...., més inversió. Però el
catalanisme ha de mirar a la societat. Que ens queda quan l'estat se'n va o
se'n vol anar: el sector privat.
Tots recordem com des d'Esquerra varem impulsar les campanyes contra
els peatges. Una rèmora i exemple del que som un país que ha de pagar per
allò que d'altres tenen de franc. Una nova forma de colonialisme. Però en
allò bàsic som en el mateix punt que els anys seixanta estava Catalunya,
davant la inoperància de l'estat es van fer autopistes de peatge. Avui som
davant un cruïlla semblant pel que fa a les noves tecnologies, recerca i
telecomunicacions.
De la mateixa manera que el segle XIX davant la inexistència d'una
administració, la societat catalana va fer escoles i hospitals privats i
cooperatius.
Avui, ens hem de bolcar de nou cap a la societat, hem de constituir una
nova devolució del poder, no és un pas endarrera, ni la renuncia a
disposar d'un estat propi ni tenir mentrestant estructures d'estat, ans al
contrari, necessitem una administració catalana, potent, eficaç i
professional i si se'm permet la redundància amb un model propi. Però
des de la perspectiva econòmica i davant el desafiament constant de
Madrid ens hem d'enfortir la iniciativa del tercer sector i del privat.
Estem ben situats per portar la pràctica aquest pas cap a una obertura
total de l'economia catalana i estimular el sector privat? Posaré com
exemple el cas del President del foment del treball, fa quatre anys va
afirmar que els independentistes, ESQUERRA, no estàvem madurs per
governar, quatre després de poder comprovar la nostra política a
Catalunya i a Madrid, rectificava a l'engròs, fins i tot ha anat més enllà,
testimoni d'excepció de l'hostilitat de la resta de l'estat, i en especial del
Madrid del poder, ha afirmat amb contundència:
"L'economia catalana, com la que més, ha contribuït al funcionament de
Catalunya, però també de la resta de CCAA, però aquest ajut, aquest
esforç, aquests traspàs de rendes, no pot ser etern. Això mateix li està
dient a Espanya la Unió Europea respecte als fons europeus. Aquí i ara
tenim les nostres prioritats"
Declaracions impensables fa un any, improbables davant les cúpules
patronals. Que vull dir amb això? Doncs que tot el procés estatutari si bé
ha creat cert desànim a curt termini ha fet obrir els ulls a sectors
dirigents del país, entre ells les patronals. També vull recordar com els
dirigents de la CECOT, Eusebi Cima o l'actual màxim dirigent Antoni
Abad, han deixat clara la seva reivindicació d'un sistema de
finançament que superi l'espoli fiscal.
Estem iniciant una nova etapa, superat el desconcert inicial, a mig
termini tenim una nova consciència entre la classe emprenedora
catalana. Amb la prudència que implica estar en un mercat poc
internacionalitzat però amb la consciència clara de que estem sols i ens
n'hem de sortir sols.
Aquesta nova etapa no serà com l'anterior, en la qual Esquerra en
solitari i amb una incomprensió generalitzada estibava del carro, a partir
d'ara hem creat un estat d'opinió favorable, hem guanyat la batalla
ideològica, important però no suficient, perquè ara cal tornar a assumir
la política.
És per això que ara ens cal plantejar un carta d'objectius econòmics i
d'infraestructures per dependre menys de les decisions dels altres:
1) Les empreses catalanes han de guanyar volum, especialització i
internacionalització i això passa per tenir la reraguarda ben coberta.
En un món global, el proteccionisme no té sentit, i benvingudes
siguin totes aquelles empreses que venen a treballar a Catalunya,
però no podem ser tan incauts de quedar impassibles davant el boicot
soterrat que pateixen les nostres empreses a fora. Cal una política
d'exigència però a l'hora de pensar que necessitem empreses
catalanes potents.
2) Front comú amb les patronals i les altres institucions del país per
assolir les grans infraestructures que el país necessita. Ara tenim un
clima més favorable que fa un any. Per molt que ens sembli al
contrari. Des l'aeroport fins a les rodalies passant per les
telecomunicacions hi ha més consciència de la població i d'aquells
que lideren l'àmbit econòmic.
3) Un nou sistema de finançament per Catalunya. Podem esperar que
les digníssimes autoritats del govern espanyol es dignin a fer allò del
cafè per a tots, és a dir, el Consejo de Política fiscal i financera? És
evident que no, i que aquesta vegada hem d'anar-hi amb una
proposta pròpia que ens permeti avançar contra el dèficit fiscal. Des
del Concert econòmic cooperatiu que hem defensat des d'Esquerra,
fins a la proposta consensuada en l'acord del 30 de setembre hi ha
marge per una proposta que també hi puguin participar les patronals,
les cambres de comerç i les universitats. Algú pot dir que si no
assolim els resultats exigits això contribueix a la frustració, no hi
estic d'acord, ha d'haver-hi ambició i fixar-nos objectius d'acord
amb les necessitats del país, i no amb el fals possibilisme. El
principal element que ens ha de permetre trencar el bucle en el qual
es troba l'economia del país passa pel finançament i la nostra
capacitat de disposar del nostre esforç fiscal. En això Esquerra
tornarà a marcar la pauta i estibarà a la resta de partits, però com
deia a suara, ho hem de fer conjuntament amb els agents socials del
nostre país, entitats, patronals i sindicats. I si cal mobilització i
aquesta vegada segurament toca a manifestar-nos allà a Madrid.
Algú s'imagina els carrers de Madrid un diumenge al matí ocupats
pacíficament per milers de catalans i catalanes amb les seves forces
vives al cap davant, no és testimonialisme d'això se'n diu obrir camí.
4) Augmentar el nivell d'exigència en tot allò que fa referència a les
TIC, aquesta és una batalla que es pot guanyar si apostem
decididament d'acord amb el sector privat i l'acadèmic. Apostar per
segments clars on l'administració catalana pot tenir capacitat tractora
per incentivar la iniciativa privada. E-Government, E-salut, o
programari lliure.
5) Especialitzar el país amb aliances estratègiques amb d'altres països,
Catalunya ha tingut excel·lents relacions comercial i culturals amb
Japó o Alemanya, per posar dos exemples de països del G-7.
Catalunya pot ser i ha de ser la porta europea d'Àsia, i no hem
refereixo només al punt de vista logístic. Qui ho impedeix? Madrid,
la negativa a que Catalunya disposi del control dels ports i els
aeroports és un intent desesperat per impedir que definitivament
Catalunya sigui el portal d'Orient. La zona més potent, amb més
creixement del món, Madrid ens vol deixar amb les escorrialles de la
seva aposta americana, que no cal desestimar, però la nostra
iniciativa no pot anar a remolc de la proposta espanyola. A més
l'independentisme ha de superar el seu complex del 68. En la
formació de la intel·ligència independentista ha pesat durant molts
anys el discurs antinord-americà, basat en una antiga guerra de blocs
en la qual Catalunya ni entrava ni hi sortia. Ens cal una política
exterior decidida amb els països que marquen la pauta, i els Estats
Units també han de ser una prioritat.
6) Augmentar el nivell d'exigència al país des de la formació al món
del treball, però això no poden ser paraules retòriques, només amb
esforç pot haver-hi autoestima, només recuperant determinats valors
d'autoritat a les famílies, a l'escola, a la via pública, a l'ordre públic
podem tornar a ser exigents com a societat. Algú ho pot veure com
un retorna al passat, ans al contrari, són valors plenament
republicans. Hi ha valors més d'esquerres o progressistes que la
meritocràcia, dependre de l'esforç de cadascú o la seguretat ?
7) Un país cohesionat socialment i nacionalment és un país que avança
i pot competir, però cal autoexigència i alhora primar l'esforç.
8) La construcció d'un espai sindical i emprenedor amb perspectiva
nacional que siguin subjectes a l'hora de construir alternatives als
models actuals i a la dependència dels òrgans estatals.
Els deia que des de la perspectiva de consciència estem millor que fa 1 any
però necessitem crear horitzons propis per canalitzar tota aquesta energia
que avui tenim a Catalunya.
Llengua i Economia, són dos pilars bàsics per enfortir el país, per
cohesionar-lo i prepara el proper embat a l'estat. Però no podem oblidar
com deia al principi de la conferència que una de les principals debilitats
del país és convèncer, seduir i portar al nostre bàndol, al costat sobiranista,
a tots aquells catalans que per distintes raons no formen part del nostre
univers de referències simbòliques i que depenen d'un altre espai
comunicatiu. Parlant clar que el seu marc de referències és Espanya. Són
aquells catalans que beuen de les fonts madrilenyes i que la informació i la
consciència posterior no respon a les necessitats dels país. Què hem de fer?
Doncs picar pedra, si se'm permet. Els independentistes hem de fer un
esforç de convèncer i aprofitar les debilitats de l'estat a Catalunya. Els trens
de rodalies que bo funcionen és un dels casos on hem de ser capaços com a
partit d'implicar-nos al carrer, cos a cos, explicant la marginació que pateix
Catalunya i evidentment els seus ciutadans. Dic que és una debilitat de
l'estat perquè malgrat la voluntat conscient de minoritzar Catalunya la
nostra capacitat d'atracció d'aquests sectors de població seria menor si
l'estat funcionés. Com deia això vol dir implicació d'Esquerra i la societat
a peu d'estació, a l'AMPA per defensar la discriminació dels escolars
catalans, contra l'oprobi del peatge,....
Esquerra hi ha de tornar, allà on no hi pugui arribar des del govern ho hem
de fer com a partit. Tornem-hi, malgrat el que podem pensar ja hem fet
molt camí, ja hem fet pensar a molts catalans que mai s'havien plantejat
una opció independentista, hem de continuar fent allò que no només obre
camí al debat més ideològic sinó també neutralitzant el discurs espanyolista
que té molts mitjans i molta potència.
Però per continuar hem de tenir full de ruta i aquest és molt clar, ara toca
construir espais de sobirania, toca convèncer, toca sumar, toca pressionar,
avui he intentat definir quins són aquests espais.
Sense la consolidació d'aquests espais, sense superar els defectes que tenim
com a país es fa difícil pensar com podem guanyar la majoria social per la
sobirania.
En l'Europa del segle XXI és possible una Catalunya Independent, diré
més mireu si som optimista, crec fins i tot en la possibilitat dels Països
Catalans com a part de la Unió Europa. Fa uns anys algú recriminava a
Esquerra la seva presència fora del principat, doncs bé avui a les illes
Balears i Pitiüses, Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de
govern, amb presència al Parlament Balear i al govern. Venim de lluny i
malgrat l'adversitat aquest país fa via perquè té uns instrument que es diu
Esquerra. Ara toca sumar no dividir. Ara toca fer un nou pas endavant amb
la renovació d'idees i equips necessari, però sobretot amb entesa i diàleg,
amb sentit de la proporció i el moment polític. No ens podem equivocar i
caure de nou en discursos immadurs i simplistes de pensar que
l'alliberament nacional, es pot limitar a una actitud i un discurs. Una
proclama. Ens cal enfortir el país, ens cal crear el cercle virtuós, ens cal
sumar aquells que ara no juguen i sobretot ens cal més valentia i coratge.
No és fàcil ja ho sabem però els que avui som aquí i molts d'altres sabem
que som capaços de moure el país si ens ho proposem, ja ho varem fer el
1931, ho hem tornat a fer el 2006 posant damunt de la taula un nou pas
endavant malgrat la inèrcia dels altres partits, ara hem de fer un nou pas, i
no serà un nou estatut, sinó que ha ser l'envit final perquè aquest país
esdevingui independent. Ho podem fer si enfortim el país, tenim camí per
fer ho podem fer.
Sobretot perquè malgrat les aparences els grans derrotats de tot aquests
procés han estat els autonomistes. Sí, és veritat que van guanyar un
referèndum, nosaltres el varem perdre. Però que els queda ara, pregunto en
veu alta que els quedarà a autonomistes i federalistes o d'altres formes i
d'encaix a Espanya com defensa el President Pujol? El sobiranisme,
l'independentisme perdent el referèndum hem guanyat el debat. No només
ho afirmem nosaltres. Miquel Caminal, politòleg partidari del model
federalista:
"L'autodeterminació deriva cap a la voluntat d'independència quan no es
respecta la identitat nacional catalana, quan s'utilitza el nom d'Espanya
per soscavar l'autogovern de Catalunya. Així és impossible ser federalista
perquè es confon pacte amb submissió i assimilació. Sense una Espanya
democràtica i federal, Catalunya no té una altra sortida postiva per si
mateixa que la independència."
Com que mai Espanya ha estat ni serà democràtica i federal demano a
autonomomistes i federalistes que no perdin més el temps. Només hi ha un
camí, la independència.
Reiteradament s'ha acusat a Esquerra d'ingenuïtat per haver jugat en el
terreny polític de l'autonomisme i en el terreny ideològic del federalisme. I
tant, sense complexos, perquè és així com aconseguim marcar la iniciativa.
És així com l'autonomisme està en crisi i el federalisme perd sentit.
Reiteradament també s'ha dit que vam donar suport al govern Espanyol.
Com no havíem de fer-ho, si hi havia una promesa clar i ferma de donar
suport a l'estatut que aproves el Parlament de Catalunya.
Ara, serà diferent, ara els partits catalans hauran de vincular qualsevol
investidura a la concreció de totes les reivindicacions que avui hem
desgranat en aquesta conferència. Sinó hi ha un compromís evident no es
pot votar la investidura. I menys a canvi d'un ministeri, que pel que es veu
serà el d'exteriors, ni el de foment demanen.
Refem, doncs, el camí, i treballem per establir les condicions que han
d'enfortir el procés cap a la sobirania, enfortim-lo. Creem espais de
sobirania, reduïm la nostra dependència. I acabo, doncs , recuperant el fil
del que hem de fer:
-Lleialtat entre els partits catalans per defensar els drets nacionals
-Enfortiment i mobilització de la societat civil per ara més enllà de les
institucions.
-Situar la llengua i la cultura catalanes com l'eix vertebrador de la Nova
Catalunya.
-Internacionalització i competitivitat de l'economia catalana per ser menys
dependents.
-Capacitat d'atracció d'aquells sectors de la societat catalana més
indiferents amb els interessos nacionals de Catalunya.
-Consolidació d'un espai comunicacional propi.
-Realisme i ambició per superar les febleses que atenallen el país.
-No donar suport ni al Congrés ni al Senat si no hi ha compromís explícit
sobre els objectius nacionals.
Però sobretot la convicció que l'independentisme avança, sense cofoïsme o
autocomplaença, avui hi ha més catalans i catalanes indistintament d'on
hagin nascut, parlin la llengua que parlin en la seva intimitat, que aposten i
per una Catalunya Lliure. Que ja no és una opció minoritària a Catalunya i
que pot ser la majoritària. Però cal camí, mètode, objectius i estructura. I
ara, Esquerra té la missió d'aliniar i enfortir les institucions i la societat per
preparar el proper embat amb l'Estat. Estem disposats a fer un nou pas? Jo
si!
Moltes gràcies per la vostra assistència i la vostra paciència en escoltar-me. |
