|
 Article d'opinió de Sor Cop Sec.
Les darreres eleccions municipals del 27 de maig han obert un important debat sobre l’estratègia i línia política de l’independentisme polític que representa Esquerra. Voldria fer-hi una breu aportació des del terreny estrictament de les idees. En línia general Esquerra i l’independentisme han patit un retrocés electoral a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les grans ciutats. Aquesta davallada no es compensa, ni de bon tros, l’aparició de les CUP en algunes localitats i fa contraure el cicle i les expectatives de creixement envers el que n’hem anomenat la “construcció d’una majoria social” per la sobirania i el progrés, nacional i d’esquerres. Aquest fet posaria suposadament en qüestió l’estratègia utilitzada per l’independentisme per créixer i obrir-se a nous sectors socials fins ara allunyats dels plantejaments nacionals, en la línia del que n’hem anomenat patriotisme social i canalitzat institucionalment mitjançant sobretot els pactes catalanistes i d’esquerres tan en els ajuntaments com en la Generalitat com a part d’aquesta estratègia. Ara bé, si mirem el resultats electorals més a prop, el principal retrocés electoral d’Esquerra no es produeix en els barris populars on tradicionalment ens ha costat créixer, sinó sobretot en els nostres principals entorns electorals. És allà on Esquerra treu més vots habitualment (centres històrics, barri de Gràcia a Barcelona... per entendre’ns) on es pateix la reculada més important. L’electorat, penso, no ens castiga tant pels pactes locals ni tan sols pel de la Generalitat. Fa un any més o menys, abans del referèndum de l’Estatut, Esquerra amb el Pacte de Tinell vigent, tenia unes grans perspectives de creixement (el baròmetre d’opinió Generalitat donava unes expectatives de 28 diputats). L’electorat ens castiga sobretot per la manca de claredat i desorientació de la línia política del partit aquest darrer any. Fins ara Esquerra, des de finals dels anys 90, ha estat instal·lat en tres paradigmes polítics que de sobte, en les darreres conteses electorals, ens trontollen: - Hem de construir l’esquerra nacional
- Hem de demostrar que podem governar
- Hem d’obrir-nos a nous sectors socials fins ara no independentistes
Mirat així el plantejaments continuen sent totalment vàlids. L’error no està en l’estratègia, sinó en no haver-ho fet prou bé. El problema no és el pacte, no són els pactes, sinó els continguts dels pactes. El problema no és haver-nos equivocat d’estratègia, sinó i sobretot no haver-la tingut sempre clara i no haver-la sabut explicar amb claredat.
Des de sempre Esquerra ha tingut dificultats importants per definir el seu propi espai i projecte polític clarament diferenciat. Si als anys 80 i 90 va ser un error polític d’Esquerra intentar créixer, sols, per l’electorat de CiU, subordinant-nos al seu discurs, satel·litzant-nos en el seu espai, intentant semblar-s’hi massa, sent-ne una versió una mica més radical, ara ens pot passar una cosa semblant amb l’intent d’anar a ocupar l’espai de l’esquerra fins ara hegemonitzat pel PSC, que ens en diferenciem poc, que hi quedem desdibuixats. No està demostrat enlloc, sinó més aviat al contrari, que per assemblar-se, apropar-se més, a una determinada opció política hi hagi traspàs de vots des d’aquesta cap a nosaltres. Volem mostrar la preocupació pel fet que la crítica als actuals postulats d'Esquerra ens faci retrocedir cap a un discurs liberal i de catalanisme rural, pairalista i resistencialista, que ens allunyi encara més dels joves i que faci de l’independentisme un projecte poc atraient pels que no siguin estrictament de la “ceba”. Si cal superar el paradigma de l’esquerra nacional és per fer-la anar més enllà del seu estat actual, per saber com l’esquerra nacional pot esdevenir l’esquerra majoritària, transformadora, generadora de projectes de ruptura, il·lusionadora. És en aquest sentit que per nosaltres la independència no és l’objectiu sinó el mitjà, i que és tant, o més, important la nació i el poble com la consecució de l’estat propi. Cal saber en cada moment on estem: som en fase d’acumulació de forces, de construcció nacional, hem definit un espai polític d’esquerra nacional però que ha de créixer i avançar cap a la construcció i vertebració d’una majoria social nacional. Per haver-hi estat, primer ha d’existir el subjecte polític que l’articula –heus-la aquí, la nació. L’Esquerra majoritària ha de ser frontista, -no partit frontissa- àmplia, i perquè no es desdibuixi en l’espai d’esquerres, cal que estigui ple de contingut nacional i sigui una proposta clara de ruptura; és per això que cal plantejar la transformació del principal referent de l’independentisme polític en un Front Patriòtic, transformador socialment i de ruptura (no de consens a les espanyes). El creixement de l’esquerra nacional s’ha de fer sense desdibuixar el seus referents i elements d’identitat; l’esquerra nacional per fer-se majoritària ha de construir un Front Patriòtic ampli i plural. Divers, del centre cap a l’esquerra, amb voluntat hegemònica d’ocupar tot l’espai d’esquerres, i quan dic tot vull dir tot –no sols el del PSC-, política i social. I cal també que Esquerra, en la recerca de l'amplitud, no perdi la seva identitat com a projecte de ruptura. Esquerra no és un partit més del sistema polític. L’element rupturista ens feia àmpliament atraients. Un projecte independentista sols pot ser rupturista socialment i nacional. Cal que el "patriotisme social" no es limiti a l'acció dels governs. El patriotisme social requereix d'un partit que li faci de front polític i social. |
