Video de Paco Candel: dels altres catalans i la nova pobresa
EN EL RECORD I HOMENATGE
Us oferim un petit video amb unes paraules de Paco Candel, gravades el dia 4 de novembre del 2006, pels responsables d'aquest portal. Amb modèstia i ironia, davant la 18ena edició d'"Els altres catalans", i sobre el seu paper en la societat catalana, Candel ens comença l'entrevista parlant del sentit actual de la paraula "xarnego" (que costa d'entendre a l'inici del fragment):
Vol ser un reconeixment a la figura de Paco Candel, coma persona, escriptor i polític. Sense cap mena de dubte Paco Candel és un dels referents més forts i clars del país. És autor de més de 60 llibres, on a més d' "Els altres catalans" (1964) i de la qual ara en sortirà la 18ena edició cal destacar "La nova pobresa" (1988) o "Donde la ciudad cambia de nombre" (1957). Sobretot Candel sigui en forma d'assaig o en narrativa ha estat un sociòleg dels barris, dels treballadors i treballadores, de la immigració d'abans i de com afrontar l'actual. Sempre ha estat un escriptor compromés.
Afegim també una biografia de Candel i tot la seva bibliografia.
Aquesta tardor el debat sobre l'estratègia de l'independentisme estarà a debat intern i també de portades als mitjans de comunicació, buscant aquests darrers la morbositat de l'enfrontament, incidint especialment en allò que enfronta més que en allò que uneix. El camí de l'independentisme ve de lluny hi ha arribat lluny: l'any 1992 -en les eleccions- és el primer cop que un partit aposta decididament per la via parlamentaria cap a la independència, de llavors fins ara han passat 15 anys. En els iniciïs d'aquests 15 anys dialècticament tot era més fàcil, el paper era d'oposició arreu -excepte en algunes alcaldies molt puntuals- passat els anys cada cop la capacitat de govern a anat creixent fins el moment actual, des del 1975 Esquerra no havia tingut tanta incidència política, tant a Catalunya i la resta del Països Catalans com a Espanya. Aquest creixement electoral i de base social, ha estat gràcies a la capacitat de sumar -any rere any- del projecte d'esquerra nacional de situar l'aspiració a la plena llibertat nacional com l'element clau per aconseguir la justícia social, tant abans com després d'aconseguir l'alliberament nacional. El que s'ha vingut anomenar el fil roig de la independència, o com construir un estat català del benestar.
Des que el pater familias del catalanisme de finals del segle XX, Jordi Pujol, amb el sistema polític batejat pel líder, el Pujolisme, va cloure la seva activitat dirigent, el sobiranisme local està en erupció més o menys caòtica tot buscant el camí a seguir en els propers anys.
Aquesta situació podríem dir que és fruit que el fre clavat de Jordi Pujol, del fer país sense construir estructures d'estat propi, es va desclavar amb la seva retirada, i pel trencament del sistema de partits pujolista, amb dos partits hegemònics, un de nacionalista a social i un socialisme anacional, amb dos partits perifèrics, una dreta espanyolista i una esquerra independentista.
Amb la irrupció d'Esquerra Republicana de Catalunya com a partit central, trencant l'hegemonia de CiU i del PSC, el nacionalisme deixa de ser terra erma socialment i l'esquerra deixa de ser estèril nacionalment. Hi ha l'opció d'una esquerra nacional, d'un sobiranisme social.
Aquesta aparició somou els monopolis electorals del nacionalisme de CiU i de l'esquerra de PSC, i el caos còsmic post-pujolista comença a prendre forma (encara no la té definitiva).
Me n'alegro de veres que l'element central del discurs catalanista avui sigui el coi d'aeroport i les altres infraestructures de comunicació viària; però me n'alegraria encara molt més si per una vegada, i potser ja per totes, l'eix central pel que pivoti la reivindicació catalanista i sobiranista fossin les qüestions socials: el sal·laris i l'IPC català, les pensions i la refotuda la caixa única de la seguretat social -que per cert va quedar fora de tot el debat estatutari-, la sobirania energètica i mediambiental, o l'estat català del benestar. Tant important pel nostre model de societat, competitivitat i empresa és el ditxós aeroport com el traspàs de la Inspecció de Treball, del FORCEM o del subsidi d'atur, per posar algun exemple.
Ens havien anunciat que amb l'ascens del govern tripartit d'esquerres a la Generalitat principatina assistiríem al gir social del catalanisme després de 23 anys d'hegemonia conservadora en el discurs nacional. Ningú ens pot negar que amb la participació d'Esquerra al govern la intensitat i el to de la reivindicació nacional ha augmentat un xic, i que la societat civil i la relació enfront l'Estat ha fet petits passos en comparació amb el peix al cove i qui dia passa any empeny dels 23 anys convergents. Ara bé, sembla que la reivindicació nacional actual ha estat presa pel discurs d'un cert nou empresariat, (benvinguda sia la seva reorientació nacional), que fins i tot es proposa per gestionar privadament l'aeroport, i ha caigut presonera del discurs neoliberal de la competitivitat del país, el creixement econòmic i les seves infraestructures, com elements centrals.
Els Països Catalans estan vivint un moment de canvi productiu i econòmic a les empreses i en el treball davant de fenòmens com la globalització i les deslocalitzacions industrials. Aquests canvis, i els seus riscos de fractures i exclusions socials, sols es poden afrontar des de la plena capacitat política i financera –amb més formació, innovació, polítiques socials, infraestructures, capacitat d’internacionalització i de solidaritat-, és a dir, des de la plena sobirania política i social.
Avui, que els líders del catalanisme burgès i del catalanisme sucursalista criden a refundar el catalanisme ha quedat en evidència el fracàs històric d’aquests grups per encapçalar els projectes nacionals als Països Catalans, i mostra també la fallida de les seves monòtones, i repetitives al llarg de la història, propostes de concòrdia i transformació pluralista de l’Estat Espanyol. És així com, el catalanisme d’arrels populars, el dels treballadors i treballadores, sense compromisos amb els estats espanyol i francès i clarament independentista, apareix com l’espai social i polític que pot articular una nova majoria social en defensa dels interessos de la nació catalana, demostrant a més que és el catalanisme més integrador socialment, sense exclusions de cap mena.
El nostre país, com arreu del món, la caldera bull. I bull perquè el debat global de la justícia social, del benestar de les majories segueix sent una qüestió latent.
Article de 
Article de Jordi Casals (
Article d'en Cesc Poch (
Per la plena sobirania social i laboral